1 de nov. 2017

Nou punt de vista

La nostra activitat fotogràfica ha baixat. Potser és el motiu del silenci d’aquest bloc fa un temps. Seguim però fent algunes fotos. Hem canviat temporalment el pes de la càmera a l’esquena per altres menesters. Tot i així, la Lia ha mostrat interès en les nostres càmeres, en fer i veure fotos. Ella té un punt de vista diferent al nostre i molt interessant d’observar.
Per començar, la seva perspectiva comença més avall que la nostra, cosa que fa divertit alguns punts de vista dels que capta. Es fixa en les coses importants per ella, té interès en plasmar les seves “coses” o el que ella veu i pensa que és important. Alguns enquadraments de paisatge molt ben fets, i no per xamba sinó perquè sembla que la pantalleta de la càmera que li hem deixat l’ajuda a posar a lloc el que ella veu. El tió de Canejan amb el poble de fons; les petites sortides a veure els cérvols, senglars i guineus del prat de la Brígida que fotografia amb el Jordi al vespre; les fotos que ens fa a nosaltres dos!!! 

Hem començat una nova aventura fotogràfica amb ella. Anirem seguint de prop a la Lia per veure com es va expressant i com les seves mirades atentes plasmen el seu petit però importantíssim món.

Vaques a Sant Joan de Toran

La lluna!

Tions pels nens de tota la classe

Gat

Nines

25 d’ag. 2016

De tornada a Toran

Fa temps que no escrivim al bloc però no hem deixat de caminar ni de fer fotografies!

Bosc a Toran

Hem estat una bona època pel Pallars, època val a dir que no justament reflectida en aquest bloc, i no pas per que la zona no s’ho valgui sinó per que les ocupacions amb la petita Lia són varies i absorbents. Un no es vol perdre moments al seu costat quan està desperta, i quan ella dorm… doncs cal aprofitar a fer mil altres coses! Queden doncs pendents compartir algunes reflexions i sortides pel Pallars Sobirà i Alt Àneu del 2015.

La nostra petita és valenta, una mostra és que no hem parat quiets des de que va nèixer, i sempre amb ella!
La Lia practicant els "basics" :)
 
Amb moltissima alegria aquest any hem retornat a la nostra estimada Vall de Toran, aquest cop a Canejan. Hi comencem un projecte podriem dir que de vida amb moltes ganes.
Amb la Lia ja hem pogut fer petites sortides a la cabana de Betlan, a Peirahita, a veure el tuc de Lia, hem tornat a fer alguna que altra fotografia nocturna de les Persèides tot enquadrant Canejan, hem après les primeres paraules en aranès, hem cuinat pastissets de maduixes silvestres i canelés e inclús hem vist altre cop cuques de llum. Hem tornat a fotografiar de forma molt decent una guineu i inclús un gall fer amb un iphone (qui ens ho havia de dir a nosaltres)!!

Persèides damunt de Canejan

Descobrint els prismàtics a Betlàn

Canelés, maduixetes i bolets!




Guineu al camí dera Cau
Tuc de Lia una tarda d'agost des de Betlàn



Jordi, Lia i gall fer de fons :) - Feta amb un iphone...
Panoràmica a la zona de la cabana de Betlàn

La petita ha descobert les maduixetes silvestres a la pista, el parc de Canejan i el llit elàstic (si, si… també moltes hores al parc!), el poder saltar amb les botes d’aigua als tolls quan plou, el “sentir” l’aigua gelada de l’abeurador al cos en la seva màxima expressió... les primeres rascades als colzes, el gatet simpàtic del camí d’era Cau que fins i tot ens ha acompanyat en sessions fotogràfiques nocturnes tot distraient a la Lia, les ovelles de Navias al vespre, els gelats d’estiu... Hem berenat empanadilles a la montanya, hem collit els primers bolets i ha aparegut el “pica-pica” o martell pneumàtic a les nostres vides :)

Jocs amb tolls a la pista
El gatet del camí dera Cau
Ovelles de Navias al capvespre
2 dels 3 martells, falta el gran :/
El GRAN martell :)

De tornada al bloc i a Toran!! Això va a més. Molt I molt contents.

28 d’ag. 2015

El Laugavegur a la Vèrtex



Estem molt contents per dues raons: perquè la Vèrtex ha triat altre cop les nostres fotos d’Islàndia per acompanyar el text del tresc del Laugavegur; i perquè a més compartim edició de la revista amb un article de la nostra estimada Vall d'Aran, d'uns bons companys del Toran: la Montse i el Jaume. Ens va fer molta il·lusió la coincidència.
El tresc del Laugavegur és un vell conegut per nosaltres. L'hem fet dues vegades (!) i el tenim explicat en detall per aquí al principi del bloc en varies entrades del 2011. De fet vam obrir el bloc hores abans de marxar-hi la primera vegada amb la intenció d'explicar la nostra súper aventura a la tornada... i fins avui!
Aquell primer Laugavegur en tenda va ser la nostra primera sortida en tenda "internacional". Anàvem amb tot al damunt, sense guia, com dos cargols: la tenda, "tot" el material fotogràfic, on carregaríem les bateries? (val a dir que majorment hi anàvem a fer fotos clar!, cadascú amb la seva càmera), la roba d'abric, el menjar meticulosament calculat i pesat en bossetes de plàstic, nerviosos per no perdre els autobusos d'accès al tresc, per la pluja, pels volcans, per si portaríem prou menjar, per si seriem capaços de fer-lo i no perdre'ns pel camí, per com creuaríem els rius... Ens n'anàvem a passar uns dies en tenda "A Islàndia", al nord, a lo desconegut i en certa manera a sobreviure en un clima que descriuen com a dur e imprevisible a qualsevol estació :)

Ja ho hem explicat alguna vegada... aquella primera vegada vam estar a punt d'abandonar el tresc a la segona jornada. Tot i no ser un tresc exigent, feia un vent i una pluja tan forts que vam valorar seriosament marxar d'allà. Literalment era un infern. La pluja i vent se’ns enduien mig volant per uns paisatges molt durs d'aspecte i de colors, tot i que dúiem unes motxilles de por de grans i pesades. Fins que aquella tarda no vam descansar, ens vam poder assecar dins un refugi i ens vam calmar, no vam canviar d'idea. L'endemà vam continuar el tresc. El vam acabar però tot i així ens va quedar una etapa addicional per fer, cosa que un any després ens va fer tornar-hi a acabar-lo. Aquesta segona vegada, vam fer el tresc també pel nostre compte però en refugis, el temps va ser molt bo i podríem dir que va ser una experiència molt diferent. Molt bonic escènicament perquè va fer millor temps i vam veure paisatges nous on abans no hi havíem vist a penes res. A més estàvem més forts de forma i va fer algun cim i excursió addicional pel camí. Però l'encant de la tenda, els nervis i la solitud que vam viure la primera vegada a Islàndia no es van repetir més l'any següent. Estem molt contents d'haver-lo fet i organitzat pel nostre compte de les dues maneres i d'haver pogut acabar per fi la última etapa del tresc a la bonica Skogafoss.
Viatjar a ritme lent i per un mateix és genial, adquireixes un coneixement i una experiència del lloc que no s'iguala en res si t'hi porten o guien. I a Islàndia això es pot fer sense cap complicació. De fet el tresc del Laugavegur, tal com ens va comentar el víking de la casa d’hostes del primer dia, duu el nom del carrer més comercial de Reykjavik ;-)


A Islàndia hi hem estat tres vegades. Val a dir que a part de ser espectacular a nosaltres ens agrada aprofundir en el coneixement d'allà on anem. Hi tornarem alguna vegada més segurament, però en un temps! Mentrestant hi ha moltes altres coses a fer!!


Aqui us deixem l'enllaç de Flickr d'algunes de les fotos d'Islàndia que hem anat revelant fins ara: https://www.flickr.com/photos/jorelson/sets/72157624531286880
Si voleu comprar la revista aquí es pot fer: http://www.iquiosc.cat/vertex/numero/261
i sinó fisicament també als punts de venda habituals: https://www.feec.cat/comunicacio/revista-vertex/punts-de-venda/
Portada de la revista Vèrtex 261 -Juliol-Agost de 2015
https://www.feec.cat/revista-vertex/261-confirns-de-la-vall-daran-el-batec-del-cor-dels-pirineus/

26 d’ag. 2015

En Societat

Una conversa de cantina i una recent banyera de la Lia ens va tornar a la memòria la lletra d’una cançó del Eddie Vedder i les necessitats que com a societat i individus sovint ens creem.
El concepte que va sortir a la cantina de la feina (mentrestant fèiem uns riures) va ser el de desconstruir la ment i els pensaments, evitar les idees preconcebudes o el coneixement previ com a eina per ampliar el punt de mira i resoldre problemes que a priori són complexes.
Aquella tarda, banyant a la Lia vam posar un ànec de goma damunt una barqueta de plàstic a la seva banyera pleníssima d’aigua i li vam dir: “Mira un ànec que va en barca!”. Ens va mirar com dient: “De que em parleu?” i va agafar l'ànec per una banda i la barca per un altre sense més interès que dur-s’ho a la boca per notar la textura i mirar-ho millor de més a prop.

Al primer moment vam pensar: “Menuda tonteria li hem dit, no entén si l'ànec va en barca o en coet”. Però no, si que li importa: el to de veu, l’associació de certes idees, la recreació o visió de situacions noves més o menys repetitives... mica en mica els que estem al seu voltant li anem construint realitats i situacions que conformaran el seu coneixement inicial, la seva història i la seva realitat. La nostra felicitat és viure aquell moment i estar contents amb el que tenim i el que som. Nosaltres vam pensar en construir una situació amb el que teníem allà per fer-la riure i ella la va desconstruir en descobrir en aquell ànec flotant i el tros de plàstic uns elements que la seva ment encara no associa a res conegut. A ella li divertia tocar-los i descobrir-los... encara no sap que és un ànec ni una barca conceptualment.
El protagonista de la cançó té la necessitat d’allunyar-se de la societat per una finalitat concreta, allunyar-se d’aquestes necessitats que ens hem creat i creem contínuament. Va més enllà que la situació de l'ànec de goma, però d’alguna manera la Lia és l’exponent d’una ment molt neta en contraposició a la societat de la cançó.
Potser aquestes escapades a la natura i allunyats de la societat (val a dir que dutes a l’extrem pel protagonista de la cançó) en certa manera potser en part el que busquen és retornar a l’origen, a observar les coses naturals (no sempre simples), a no complicar els processos, a desconstruir tot allò que ens han ensenyat en societat, a intentar aïllar la ment dels problemes i complicacions del viure en una societat “avançada”... Una mica a ser nens altre cop.


Society – Eddie Vedder BSO Into the wild

 


It's a mystery to me - És un misteri per mi
We have a greed with which we have agreed - Tenim una cobdícia amb la que estem d’acord
You think you have to want more than you need - Creus que has de tenir més del que necessites
Until you have it all you won't be free - -Fins que no ho tinguis tot no seràs lliure

Society, you're a crazy breed - Societat, ets una espècie boja
I hope you're not lonely without me - Espero que no estiguis sola sense mi

When you want more than you have - Quan vols més del que tens
You think you need - Creus que ho necessites
And when you think more than you want – I quan penses més del que vols
Your thoughts begin to bleed - Els teus pensaments comencen a sagnar
I think I need to find a bigger place - Crec que necessito trobar un lloc més gran
'Cause when you have more than you think - Perquè quan tens més del que creus
You need more space - Necessites més espai

 Society, you're a crazy breed. I hope you're not lonely without me. Society, crazy indeed. I hope you're not lonely without me

There's those thinking more or less, less is more - Hi ha qui pensa, més o menys, que menys és més
But if less is more how're you keeping score? - Però si menys és més, com segueixes puntuant?
Means for every point you make your level drops - Vol dir que a cada punt que fas el teu nivell baixa
Kinda like you're starting from the top - Com si estiguessis començant des de dalt de tot
You can't do that… - No pots fer això….

Society, you're a crazy breed. I hope you're not lonely without me. Society, crazy indeed. I hope you're not lonely without me. Society, have mercy on me. I hope you're not angry if I disagree. Society, crazy indeed. I hope you're not lonely without me.

12 de gen. 2015

Els nostres llibres de fotografia (comuns). Hoschino's Alaska

Preparàvem el viatge a Alaska. Vam anar a la llibreria en un d'aquells grans moments de la preparació de tot viatge. Guies i més guies. Com encertar quina és la guia que més s'adiu a com volem viatjar? Triar i remenar buscant els llibres que més ens ajudin a gaudir del nostre futur viatge. 
Com no pot ser d'una altra manera, fem una ullada també als llibres de fotografia. No hi ha gran cosa específica de les zones que pensem visitar, però agafem un llibre que fa bona pinta. Paisatges i animals fotografiats en el seu ambient. Fugint dels primeríssims plans i situant els animals en el seu entorn. A primer cop d'ull ens captiva i el comprem. 
Una vegada a casa, el mirem amb calma. És preciós. La sensibilitat que transmet és increïble. El fotògraf és un espectador que aconsegueix el més difícil. Fer fotos on sembli que no ha calgut enquadrar. Cada cosa és al seu lloc natural. Ens encanta, el mirem i mirem.

El llibre en qüestió
Qui deu ser l'autor? Es diu Michio Hoshino i no ens sona gens. Internet, i a conèixer aquest autor. Primera sorpresa. L'autor va morir quan un ós el va atacar mentre era a Siberia. A més a més, és l'autor que de qui es diu que va fer una foto a l'ós que el va atacar quan intentava entrar a la seva tenda. Aquesta és una historia que corre per internet i que havíem sentit i vist la foto. La foto és falsa, però el fotògraf que va morir a la seva tenda era Michio Hoshino. Feia temps, havíem comentat la història i la foto del fotògraf que havia estat atacat per un ós, i ara resulta que havíem comprat un llibre seu sense saber-ho! Seguim llegint la seva història. Als anys 70 va llegir sobre els esquimals en un National Geographic i va decidir que ell hi volia anar. Va escriure cartes a uns quants pobles i quan li van contestar, se n'hi va anar, tot i que gairebé no parlava anglès.
Michio va quedar enamorat d'aquells paisatges que va fotografiar durant anys en diverses expedicions. Volíem saber-ne més i vam trobar és informació sobre la seva vida. La seva dona va publicar el llibre que tenim entre les mans com a homenatge. La família tenen un web en japonès, però tot i que hem intentat contactar-hi, no han contestat mai. No és fàcil trobar grans col·leccions de fotos del Michio, però a nosaltres ens va impactar fins al punt que actualment etiquetem un cert tipus de fotos com a Hoshino's. Sovint quan ens hem trobat amb animals després de veure el llibre hem pensat en Hoshino i hem intentat obrir els plans.
Tot i que l'ós es veu més petit, aquesta ans agrada força més que la de sota
Les dues fotos son del mateix moment
Un cop a Alaska vam aconseguir trobar un altre dels seus llibres, que és un llibre infantil sobre óssos, i una vegada aquí vam comprar Blue Bear, un llibre on Lynn Schooler explica les seves vivències acompanyant Michio per Alaska com a guia.
Per acabar-nos de sentir propers a Michio, a Anchorage vam conèixer un fotògraf que l'havia conegut. Era un apassionat del que feia, ens va dir.

Caribús creuant el riu Susitna. Per a nosaltres, un Hoshino, tot i que la foto és nostra
No és un fotògraf gaire conegut, però en un moment on la fotografia de fauna zns començava a interessar especialment, ens va obrir els ulls cap a una fotografia integrada en el seu entorn. L'hem mirat i remirat abans i després del viatge i la veritat és que quan més el mirem, més l'admirem.
De fet, fins i tot vam trobar uns gorros de llana com els que porta en una de les poques fotos on surt i és un record d'Alaska que hem passejat per Toran, on ens hi hem fet algunes fotos emulant el gran Michio Hoshino.
Michio Hoshino, Alaska

Elisenda, Toran

Jordi, Toran

11 de gen. 2015

Els meus llibres (de fotografia) (Jordi). Luces de montaña.

El meu germà feia escalada ocasionalment i comprava la revista Desnivel. En un dels números que va comprar em va ensenyar un reportatge d'un fotògraf de muntanya. Acabaven de publicar un llibre i la revista en feia una mena de refregit. Me'l va passar i vaig quedar enganxat. Un fotògraf del National Geographic explicant les seves aventures. Les fotos eren fantàstiques i vaig córrer a la botiga tant bon punt vaig poder per comprar aquell llibre.
És un llibre de fotografia. Parla de tècnica fotogràfica, però per sobre de tot, parla de la vivència durant la fotografia. Sempre diu com està feta la foto. Amb quina càmera i quin objectiu, però el millor del llibre és que fa comprendre que en la fotografia de paisatge aquesta no és la part més important. Cal ser al lloc adequat al moment adequat, i això és el més important.  Podem posar-hi de la nostra part, però hi ha una part que és impossible de controlar que fa que cada fotografia sigui única i irrepetible. Podem passar una setmana sencera al mateix lloc que hem fet aquella fotografia fantàstica i segurament no es repetiran les condicions per a tornar a fer aquella foto. Això fa que la fotografia de paisatge sigui única. També ensenya que cal fer el que podem per aconseguir una bona foto. Podem ser al lloc adequat al moment adequat, però si corrent un quilòmetre podem ser a un lloc millor al moment adequat, doncs endavant, que valdrà la pena. El llibre està escrit de manera que t'impulsa a sortir a córrer per la muntanya i a buscar, buscar i buscar. És un llibre motivador i inspirador que he rellegit diverses vegades amb el mateix resultat cada vegada. Ganes i més ganes de sortir a la muntanya a fer fotos. I de propina, coneixements fotogràfics. Un munt de coneixements fotogràfics. I de propina, reflexions sobre la fotografia i la muntanya.
La portada del llibre en qüestió
Com a exemple, la portada del nostre llibre és una aplicació d'una de les tècniques que Galen descriu al seu llibre. Ell fotografiava un escalador i explicava l'efecte de la difracció. Quan vam veure l'efecte a les muntanyes de Toran, em va venir al cap de seguida el llibre d'en Galen. 
La portada del nostre llibre
La foto d'en Galen Rowell
Entre les moltes coses que recordo del llibre, una em va deixar astorat. Una de les fotos del llibre s'assembla moltíssim a la fotografia de portada del llibre de l'Ansel Adams. Tot i ser una foto en color, el dia era gris i nevat i sembla una foto en blanc i negre. El propi Galen reconeix que quan va veure la seva foto li sonava molt. Va estar pensant on l'havia vista fins que va trobar una llauna de cafe amb la foto de l'Ansel Adams. Son dues fotos molt similars, tot i que la neu fa que una sembli el negatiu de l'altra. D'aquesta manera lligaven el Galen Rowell i l'Ansel Adams! Després vaig anar veient que hi ha més relacions entre els dos fotògrafs. Sempre m'ha semblat emocionant la connexió entre dos llibres que van anar a parar a les meves mans de manera gairebé casual.

És el llibre que més he recomanat, tot i que fa anys que està esgotat. L'editorial Desnivel diuen que el reeditaran, però no hi ha data prevista.

El llibre en castellà que tinc és la primera edició de l'any 1995. Calculo que el debia comprar sobre aquell any o els següents.

Els meus llibres (de fotografia) (Jordi). Fotografiar la naturaleza

El segon llibre de fotografia que em va impactar és "Fotografiar la naturaleza", d'Oriol Alamany. Recordo haver vist una entrevista al telenotícies (suposo) quan es va publicar el llibre. Vaig comprar el llibre i em va encantar. 
De tot el llibre, el record més gran que tinc és haver-me fabricat una bean bag, que jo mateix vaig fabricar-me amb arròs. El llibre explicava que si omples una bossa de roba amb mongetes, aconsegueixes una superfície prou estable per substituir un trípode en cas de necessitat. Si poseu la bossa, per exemple, a la finestreta del cotxe, podrieu deixar la càmera sense agafar i no cauria. És fàcil de fabricar, barata, i com deia el llibre, si al final d'una ruta has fet curt de menjar, pots obrir la bossa i cuinar les mongetes.
Jo m'imaginava al final d'una aventura havent de subsistir amb la bean bag. Tot plegat molt emocionant, tot i que això no va passar mai de la imaginació. En realitat la vaig tenir durant molts anys i la vaig portar a algunes sortides, però no la vaig fer servir massa per fer fotos ni la vaig cuinar mai, però va alimentar la meva imaginació d'una manera inimaginable.
Crec que un llibre com aquest era per mi sobretot una motivació per intentar fer millors fotos i imaginar noves aventures. El llibre combina una part més tècnica, que en aquell moment pensava que era la clau de la fotografia, amb una part de composició i preparació de les sessions. Mirant-lo, crec que val la pena rellegir-lo ara i segur que puc aprendre'n un munt de coses diferents de les que en el seu moment em van cridar l'atenció. També he trobat el motiu pel que durant anys vaig rotular totes les diapositives amb les dades de les fotos, com ho havia vist al llibre...

El meu llibre
El que jo tinc és una primera edició de l'any 1997. Calculo que el debia comprar aquell any o el següent.

Suposo que ajudava a tot plegat que fós un fotògraf d'aquí, i no un americà d'aquells que podrien ser un personatge de ficció el que feia que les aventures fossin més properes. Els temes sovint éren coneguts i mostraven que es podien fer fotografies molt interessants a tocar de casa. Que més es podia demanar?

L'any 2009 anàvem amb moto amb l'Elisenda quan vam passar per davant d'un cotxe que estava descarregant. Li vaig dir que ens acabàvem de creuar amb l'Oriol Alamany i l'Eulàlia Vicenç. Doncs para! Em va dir ella. I sense saber massa com, estàvem assaltant pel carrer un dels meus ídols de joventut. I ves per on, hem fet algun taller i hem conversat amb ells i em sembla que encara els admiro més.

Amb els anys l'hem anat seguint a través del blog: http://blog.alamany.com/ o del seu web: http://www.alamany.com/ , en particular a les galeries: http://www.alamany.com/portfolio/galerias.htm

10 de gen. 2015

Els meus llibres (de fotografia) (Jordi). Yosemite and the Range of Light

Remenant l'estanteria ha aparegut el llibre "Fotografia de naturaleza, de Galen Rowell, una mirada interior". Li he recomanat a l'Elisenda que el llegís, perquè en el seu moment em va semblar interessant. És un recull d'articles publicats per Galen Rowell i recopilats en aquest llibre. Parla tant de la seva filosofia personal com de fotografia, des del punt de vista més conceptual que tècnic. En comptes de parlar de la càmera i els diafragmes, parla del color i com acostar-se als caribús fent el "ball del caribú". 

Rellegint el primer capítol, parla de que Pau Casals va tocar el violoncel a casa seva amb la seva mare, que era professora de música i organitzava trobades. M'ha semblat una connexió interessant amb el Galen i estirant estirant han vingut ganes de pensar els llibres de fotografia que m'han marcat.


El primer i potser el llibre de fotografia que més m'ha marcat és "Yosemite and the range of ligth", d'Ansel Adams. En una època en que feia fotografia en blanc i negre perquè era més barat i em permetia revelar les meves còpies, pensava que no es podia fer paisatge en blanc i negre,però el que a mi m'agradava era fer fotografia de paisatge. Un dia, a l'espai de Fotografia Català-Roca, d'on guardo grandíssims i boníssims records, vaig agafar un llibre de la biblioteca. Era un llibre enorme, del que no recordo el títol. Així vaig descobrir el gran Ansel Adams. Allò va ser una revelació. Literalment vaig al·lucinar. El llibre tenia una pila de fotografies de paisatge increíbles, en blanc i negre i impreses a una qualitat que no havia vist mai. Aquest llibre em va fer canviar la meva visió de la fotografia de paisatge en blanc i negre. Em va obrir un mon perquè em permetia intentar emular aquell autor que jo desconeixia que era famós. Jo volia fer fotos com aquelles. 

El llibre en qüestió

Al cap de pocs dies vaig trobar el llibre del que parlo a una llibreria. Tenia la meitat de pàgines que el que havia vist a l'espai de fotografia, però el vaig comprar immediatament, aprofitant els calés que guanyava fent classes particulars. Me'l vaig mirar i mirar. Vaig adonar-me que el revelat d'aquelles fotos era increïble. Hi havia blancs i sobretot hi havia negres, en comptes de les fotografies que només tenen tons de grisos i que jo havia vist fins aleshores. Em va fer adonar que el revelador que utilitzava que em sembla que era l'Agfa donava un to groc a les fotos i no m'agradava. Vaig provar nous reveladors fins que en vaig trobar un que no tenia aquell to groguenc. Volia saber més i més i vaig comprar els llibres de La copia i El negatiu, en que Adams explicava com treballava. Vaig adonar-me que no eren casuals les seves fotos, sino treballadíssimes. Vaig descobrir el sistema de zones, que el propi Adams havia creat. Amb el temps, he comprat més llibres d'Ansel Adams, però mai n'he trobat cap de tant ben imprés. Les fotos perden moltíssim si no estan ben impreses, i això també m'ha ensenyat que una foto bona si no es positiva bé, pot semblar mediocre. Mai m'hagués interessat l'Ansel Adams si no hagués descobert aquell llibre tant ben imprès...

Ansel Adams amb una de les seves imatges icòniques, foto de: http://myphototeacher.com/bc/Photo/PhotoI/Photo%20Observations/Adams/images/3adamsWithMonolith.jpg

Aquest va ser un llibre que vaig intentar imitar durant anys. Mai vaig arribar a fer res similar, tot i comprar filtres de colors, però pel camí vaig aprendre moltes coses. Quin goig descobrir un gran mestre per casualitat i haver-lo sabut reconèixer. Segur que és perquè el personatge s'ho mereixia. No us parlaré aquí de la vida del gran Ansel Adams i tot el que va fer per la conservació de la natura, però si que us recomano la seva obra i la seva vida, de la que podeu trobar molta informació amb poc esforç. Val la pena veure les seves fotos i llegir la seva biografia. 
El llibre es va publicar el 1979, el que jo tinc és una sisena edició del 1989 i el devia comprar sobre l'any 1995 tot i que no n'estic gaire segur.
Volia parlar de tots els llibres en un sol post, però m'he allargat una mica i deixo els altres llibres per propers posts.

31 de des. 2014

Un 2014 genial amb un final d'any rodó


Un 2014 genial amb un final d'any rodó


D'esquerra a dreta i de dalt a baix:
Un penjoll que vam portar durant tot l'embaràs. El va fer el Jordi amb fusta de boix i són unes còniques amb un cercle.
Temperatura a l'habitació de Moron, a l'hora d'anar a dormir un dia d'hivern...
El Jordi fent unes jardineres de pi amb la serra mecànica.
L'allau que va caure a tocar de Sant Joan de Toran.
Menorca, l'últim viatget sols!
Els sucs de taronja, que ens han acompanyat cada matí.
La Bretxa de Roland, un dia d'agost.
La lluna plena d'agost sobre el tuc de Lia.
I el regal més gran: la Lia!
Esperem que el 2015 sigui tan bo com aquest any passat.

Bon any 2015 a tothom!

11 de des. 2014

Lia

A poques hores de tenir la nostra petita nina amb nosaltres tenim una barreja de nervis, il·lusió i alegria continguda. L'esperem ja fa dies i tenim moltes ganes de veure-li la carona, de fer-li molt petons i donar-li molta escalfor en quan arribi al món. La Lia durà el nom d'un racó de món molt especial per nosaltres, del Tuc d'una vall on hem passat moments molt especials i únics.



Amb l'il.lusió de poder-la dur un dia per aquests paratges i que aprengui a gaudir de la natura, els animals i de la terra tal com ho fem nosaltres. La Lia és ara com un llibre en blanc i té totes les pàgines a punt per començar a viure i a caminar...